dilluns, 15 d’octubre de 2018

1ER BAT. BLOC II: TEORIA DE L'ESTRÉS O SÍNDROME GENERAL D'ADAPTACIÓ

Bones ,
hem començat el Bloc II de 1er de Bat., aquest bloc és sobretot teòric, aquí teniu un resum dels apunts de classe.

SÍNDROME GENERAL D’ADAPTACIÓ ( o Tª de l’stress )

És una teoria de carácter general que s’utilitza en diverses ciències per explicar els processos
d’adaptació.
L’autor canadenc Hans Seyle va estudiar les respostes que produeix el cos per adaptar-se a
qualsevol estímul agressor o també anomenat stress ( infeccions, canvis de termperatura, exercici
físic, etc. ) i que alteren l’equilibri del nostre cos ( homeostasis ). Analitzant el conjunt de respostes
adaptatives va observar que sempre es produïa un mateix conjunt de respostes. Això li va permetre
establir 3 fases comunes:
FASES DEL S.G.A.
1. Fase de reacció o alarma: apareix un estímul agressor que altera l’organisme i provoca una
pèrdua de l’equilibri homeostàtic; posteriorment, hi ha una reorganització espontània de la
capacitat d’adaptació, amb la qual cosa augmenta el nivell de resistència inicial del cos.
2. Fase de resistència: davant l’acció de l’estímul agressor, l’organisme lluita per restablir
l’equilibri inicial, es reorganitza i activa tots els seus mitjans per tornar a aconseguir un estat
d’equilibri. S’adapta i adquireix un estat de resistència a l’estímul.
3. Fase d’esgotament: pot passar que l’estímul desapareix o bé que superi els límits de
l’organisme, amb la qual cosa disminueix la capacitat d’adaptació del cos i la fase de
resistència.
Representació gràfica:




Les fases del S.G.A. tan es poden aplicar a una sessió d’entrenament com a tot un període o una
temporada.
Basats en aquesta teoria, veiem els principis de l’entrenament, que es relacionen entre sí, no
s’útilitzen de forma aïllada.
Els principis de l’entrenaments els podem resumir en 10 principis bàsics:
Principi de l’adaptació: “el cos és capaç de reaccionar (adaptació) a l’efecte de l’entrenament
(fatiga) i després d’un període de repòs (descans) és capaç d’augmentar el nivell de rendiment
físic i la resistència a l’entrenament (sobrecompensació).”

1.- Fase de disminució de la capacitat de rendiment.
2.- Fase d’augment de la capacitat de rendiment esportiu (recuperació).
3.- Fase de sobrecompensació o d’augment del rendiment esportiu.
Principi de l’estímul eficaç: “l’estímul de treball ha de tenir una certa intensitat (òptim) per tal
que provoqui una reacció d’adaptació en l’organisme”. Referència als tipus de càrregues:, eficaç,manteniment,excesiva, recuperació, nul.la.
Principi de la individualització: “cada persona segons les seves característiques individuals
( edad, estat de salud, etc. ) presenta un procés d’adaptació diferenciat i propi. Per tant, les
càrregues de treball d’un entrenament s’han d’ajustar i adaptar a les característiques pròpies i
específiques de cada individu, en funció de les necessitats individuals, de les capacitats
inicials ( físiques, tècniques, tàctiques, psicològiques ) i de les especificitats de l’activitat física
i/o esportiva practicada, ja que cada persona és diferent als demés”.
Principi de l’especificitat: “la millora del rendiment és més elevada quan s’utilitza un treball
específic de l’activitat escollida, és a dir quan les condicions de pràctica en les que realitzem
l’exercici de treball són específiques, concretes de l’activitat física i/o esportiva.
Exemple: si volem treballar la força-explosiva de braços en un jugador de bàsquet, per
fer-ho de forma específica ho podríem fer p.ex.: exercici de passada de pit fent passes
amb pilota medicinal des del pit, …
Principi de la multilateralitat: “els primers anys de l’entrenament ha de predominar el treball
general i polifacètic, deixant pas posteriorment a l’entrenament especialitzat en una disciplina.”
Principi de l’especialització: “s’ha de començar realitzant un entrenament general, que
posteriorment deixarà pas a l’entrenament específic en una disciplina concreta.”
Tema debat: Especialització precoç, sí/no????A quina edat especialitzar-se??
Principi de la varietat: “els estímuls aplicats en els programes d’entrenament han de ser
variats (utilitzar el major nombre de continguts, sistemes d’entrenament, i recursos ) per evitar
la monotonia, l’avorriment i l’adaptació estàndard, permetent així millorar els resultats.”
Exemples: ……
• Estímul estàndard provoca resposta uniforme.
• Estimulació variada per evitar l’adaptació estàndard.
Aquesta variació es refereix a:
- Els continguts de treball utilitzats.
- Els nivells de càrrega dels exercicis i de les sessions.
Principi de la continuïtat: “els estímuls del condicionament han de repetir-se de forma
continuada per aconseguir millores en el rendiment”.
La pràctica sistemàtica d’activitat física permet aconseguir adaptacions. Si no hi ha la freqüència
necessària d’entrenament ( mínim 2 dies/setmana ) no podem aprofitar els efectes positius de la
sobrecompensació i es perden les adaptacions aconseguides.
Per millorar el rendiment és imprescindible aplicar els estímuls d’entrenament durant la fase de
sobrecompensació.



Principi de la progressió: “només l’elevació gradual i progressiva de les càrregues millora la
capacitat de condicionament físic de l’individu.”
Si sempre apliquem el mateix estímul, l’efecte acaba desapareixent. És a dir, si mantenim la mateixa càrrega d’entrenament el cos incialment fa una evolució del rendiment, tot seguit un estancament, i acaba amb una disminució.
És per tot això que les càrregues de treball han d’augmentar progressivament, en concordància amb les possibilitats individuals de la persona, perquè s’adapti a esforços superiors.
Es recomana anar augmentant els diferents components de la càrrega d’entrenament amb el següent ordre i progressió:
1r.-  Freqüència
2n.-  Volum
3r.- Densitat ( és a dir disminuir el temps de descans ).
4t.-  Intensitat
Aquest principi també s’ha d’aplicar en el treball coordinatiu, anant sempre de:
Lo “simple” a lo “complex” ( augmentant el grau de dificultat coordinativa ). Com?.....
Lo “fàcil” a lo “difícil” ( elevant càrregues físiques i psíquiques ).
Lo “conegut” a lo “desconegut” (passant dels exercicis assimilats als no assimilats o nous a adquirir).
Principi de l’alternança: “els períodes de descans entre estímuls d’entrenament són tant
necessaris com l’entrenament per produir sobrecompensacions.”
Els temps de recuperació insuficient després d’una càrrega d’entrenament provoca una disminució de la capacitat de rendiment, que quan és molt gran s’anomena sobreentrenament. Per evitar-ho, hem d’alternar el tipus de càrrega; d’aquesta manera deixarem temps al cos per descansar i produir la sobrecompensació.

Temps de recuperació aproximada pels estímuls d’entrenament:
Flexibilitat: 12 hores. 
Tècnica-tàctica: 24 hores. 
Resistència aeròbica: 24 hores. 
Res. Anaeròbica i velocitat: 48 hores. 
Força-resistència i força-explosiva: 48 hores. 
Força-màxima: 72 hores

dimecres, 10 d’octubre de 2018

1ER. BAT TEST DE COOPER, F.C. I VO2MÀX

Bones
avui hem realitzat el Test de cooper, en realitat són 12 min. de carrera contínua on contem les voltes al patí de l'escola, tingueu en compte que el patí de l'escola té un recorregut de 155mt.
A més d'aquesta variable utilitzarem les pulsacions que hem calculat a  través d'un càlcul manual. I ne'm prés tres, una en repós, una segona inmediatament després d'haver finalitzat el test i una tercera 1 min. després.
Amb totes aquestes variables podem calcular una sèrie de parametres que ens permetran saber quin és el nostre estat físic.
Per tant les variables que tenim són les següents.
- nº de voltes multiplicat per 155 mt.
- F.C. de repós,  normalment entre 60 i 90 ppm
- F.C. de treball, hauria de voltar les 150-180 ppm.
- F.C. 1 min. després de la finalització.
Per tant:
VO2 max = 22.351 * DISTÀNCIA km - 11.288 = X 

DISTÀNCIA en metresVELOCITAT min. / KmVO2 máx.
170007:0426708
175006:5127826
180006:4028943
185006:2930061
190006:1931179
195006:0932.296
200006:0033414
205005:5134532
210005:4335649
215005:3536767
220005:2737.884
225005:2039002
230005:1340119
235005:0641.237
240005:0042.354
245004:5443.472
250004:4844,59
255004:4245.707
260004:3746825
265004:3247942
270004:2749,06
275004:2250.177
280004:1751.295
285004:1352412
290004:0853,53
295004:0454.647
300004:0055765

si això ho comparem amb els següents barems



En el següent enllaç introduint el sexe, l'edat, el temps  de treball i la distància us donarà la quantitat d'oxigen consumit en l/m.


Per  tant podem dir que a través del test de cooper podem calcular el VO2max o consum d'oxigen de forma indirecta.

Les F.C. ens serveixen per veure en primer lloc si la F.C de treball és manté dins la franja pertanyen a la resistència  aeròbica i en segon lloc podem aproximar on tenim el llindar de treball, sense sobrepassar-lo ja que  provocaria  una caiguda de rendiment.
Per últim la F.C.  ens serveix per valorar la capacitat de recuperació que té el meu organisme, si passat un minut recupero el 50% de ppm que hi ha entre la diferència de la F.C. de repós i la de treball ens indica que el nostre organisme té una capacitat de  recuperació bona.

Us deixo amb alguns consums d'oxigen o VO2màx de grans esportistes.

O2 MaxNomEsport
96.0Espen Harald BjerkeCamp esquiador noruec a través d'
96.0Bjorn DæhlieCamp esquiador noruec a través d'
93.0Kurt Asle en compte Ciclista
92.5Greg LeMondCiclista
92.0Matt Carpenter,Corredor
92.0Tore Ruud HofstadCamp esquiador noruec a través d'
91.0Gunde SvanEsquiador suec
91.0Harri KirvesniemCamp esquiador noruec a través d'
89.0Sergio SánchezCorredor
88.0Anders AuklandEsquiador camp a través
87.4Marius BakkenCorredor
87.0Jon Anders GaustadEsquiador camp a través
86.4Boasson Hagen EdvadCiclista
86.0Thor HushovdCiclista
86.0Ole Einar BjoerndalenBiatló
85.0David BedfordCorredor
85.0John NgugiCorredor de fons
84.4Steve PrefontaineCorredor
84.0Lance ArmstrongCiclista
83.5Mark WaltersCiclista
83.0Jens Arne SvartedalEsquiador camp a través
82.7Gary TuttleCorredor
82.0Kip KeinoCorredor
81.1Craig VirginCorredor de fons
81.0Jim RyunCorredor
80.9Øyvind LeonhardsenJugador de futbol noruec
80.1Steve de ScottCorredor


Per tant, com més alt sigui el valor del VO2MAX millor forma física.

Qué és un "pàjara"? (castellà)

Acudir a practicar deporte en perfectas condiciones y con las pilas cargadas es fundamental para evitar algún que otro susto de última hora. La pájara es uno de los más habituales en todo deportista, y por ello es importante saber como evitarla y reconocerla cuando nos sucede.
La pájara es un agotamiento excesivo que se produce principalmente en las personas que practican deportes aeróbicos de alta intensidad como la carrera o el ciclismo. Se caracteriza por un malestar general que nos impide realizar con éxito la actividad en cuestión. Varias son las partes del cuerpo que se ven afectadas por este proceso que se produce por falta de energía suficiente para poder hacer frente al esfuerzo que supone la actividad deportiva.
Normalmente la gente que sufre este fenómeno siente de repente un malestar general que se traduce en numerosos signos y que nos obligan a detener nuestra actividad en seco, ya que no podemos seguir adelante con el ejercicio. Esto es debido a que las reservas de glucógeno de nuestro organismo han sido agotadas por completo y por lo tanto sin energía rápida no podemos seguir adelante. Por ello se desencadenan un sinfín de procesos.
Normalmente cuando se produce una pájara nuestra visión se nubla o nos hace ver alucinaciones debido a que el aporte de glucosa, el alimento del cerebro, es bajo, por lo que al carecer de él sus funciones dejan de ser correctas. Lo mismo sucede con la motivación para seguir realizando el ejercicio. El cerebro deja de mandar los impulsos a las diferentes partes de nuestro cuerpo para que sigamos adelante.
El corazón y con él la circulación también se ven afectados, ya que normalmente con la práctica deportiva se acelera su ritmo, pero si a esto le sumamos la acumulación de ácido láctico en los músculos que hace que se ralentice la circulación, y la falta de hidratación en la sangre que consigue un riego deficiente. El corazón se verá sometido a un esfuerzo máximo, por lo que el agotamiento será mayor y más temprano.
Lo mismo sucede con la utilización de las reservas de glucógeno por parte de los músculos. No es que en el cuerpo no haya glucógeno suficiente para poder con la actividad, sino que está mal repartido, es decir, en músculos como los que forman los brazos, que apenas intervienen en una carrera o en bici, las reservas permanecen casi intactas, mientras que en las piernas se agota y tiramos de las reservas del hígado hasta agotar todo. Pero paradójicamente el glucógeno que existe en otros músculos no puede ser utilizado por las piernas, con lo que éstas no darán más de sí.
La mejor forma de solucionar esto es ingerir alimento antes de la carrera, ya que debemos acudir con los depósitos de glucógeno al máximo. Hidratos de carbono complejos de asimilación lenta provenientes de cereales integrales serán una buena solución, ya que durante el ejercicio el estómago no procesará los alimentos, pues la sangre se concentra en los músculos implicados en la acción, por lo que no obtendremos la energía necesaria para continuar.
Es importante que tengamos esto en cuenta y sepamos que las pájaras se pueden evitar, aunque si estamos a punto de sufrirla debemos saber cuáles son sus síntomas para parar cuanto antes y prevenir desvanecimientos por agotamiento.

Qué és l'àcid làctic ( en castellà)

Lejos quedaron los tiempos en los que se pensaba que las agujetas eran por culpa del ácido láctico. No obstante, esta sustancia resultante del metabolismo del azúcar es la responsable en gran parte de que en una sesión de ejercicio empecemos a acumular fatiga y acabemos por retirarnos.
El ácido láctico proviene de la descomposición de glucosa cuando no hay presente oxígeno (metabolismo glucolítico), es decir, en un ejercicio anaeróbico como sería el levantar pesas o correr a velocidad elevada, donde hay mucha intensidad y poca duración. En condiciones normales ese ácido láctico y cuando estamos entrenados se reutiliza y no hay mayor problema.
Pero cuando seguimos con intensidad un ejercicio, el ácido láctico comenzará a acumularse al no darle tiempo al organismo a retirarlo. Esto provoca la acidificación de fibras musculares, que tiene dos consecuencias importantes:
  • Se inhiben las enzimas encargadas de romper la molécula de glucosa para obtener energía, por lo que se nos corta el grigo energético de esta vía y como sabemos, si no hay energía, no hay movimiento.
  • Se impide que el calcio se una a las fibras musculares y consecuentemente se de la contracción.
Por tanto, cuando hay mucho ácido láctico en el cuerpo, no tenemos ni energía ni capacidad para contraer los músculos, esto no es otra cosa que fatiga y lo mejor que podemos hacer es parar el ejercicio o actividad.
¿Cómo podemos evitar el ácido láctico? con entrenamiento, no hay más. A base de entrenar, el organismo despliega mecanismo adaptativos que hace que el ácido láctico no se acumule tan rápidamente y si comienza a hacerlo, el músculo lo soporte de forma más efectiva.

U.D. CONDICIONAMENT FÍSICA A TRAVÉS DE LA CORDA

Bones a tots,
Properament i amb tots els cursos de l'ESO començarem les unitats didàctiques de condicionament físic a través de la corda.


Aquestes unitats no tenen una continuïtat com les altres, sino que és fan cada 3 o 4 setmanes, acumulant al llarg del curs entre 6 i 8 sessions. Ja que la millora de les habilitats depen molt de la pràctica i per tant és deixa als alumnes molts temps per la seva pràctica.
A cada curs els continguts són diferents, quedant distribuïts de la seguent manera:
- 1er. ESO: 30 salts en 30 seg. de peus junts o alternats.  El creuat i entrar i sortir com a figures obligatòries i el doble com a figura voluntària.
- 2on. d'ESO: 40 salts en 30 seg. de peus junts o alternats. El creuat, entar i sortir i el doble com a figures obligatòries i el doble creuat com a voluntària.
- 3er ESO: Corda en parelles, figures i habilitats vàries amb corda individual per parelles.
- 4rt. ESO: Coreografia amb corda gran o doble corda, 10 a 15 sessions.

A continuació us deixo alguns videos d'exemple.



i aquí alguns de grupals.




Recordeu que aquesta unitat és fonamentalment procedimental.

divendres, 28 de setembre de 2018

U.D.1: QQFFBB, LA RESISTÈNCIA

Començem la primera unitat didàctica a 4rt d'ESO, en relació am les qualitats físiques bàsiques, aproximadament ens ocuparà entre 1 i 2 sessions teòriques, 2 sessions dirigides i unes 5 - 6 d'assignació de tasques.
Bàsicament és tracta d'aplicar els conceptes apresos a la construcció d'activitats lúdiques amb un fi concret.
A continuació us passo una mica d'informació sobre la resistència.

LA RESISTÈNCIA
La resistència és la qualitat física que ens permet aguantar un esforç físic el major temps possible i recuperar-nos ràpidament després d’efectuar una activitat física.
Considerem que una persona te resistència quan no es fatiga fàcilment o és capaç de continuar l’esforç en estat de fatiga.
És una qualitat que te moltes funcions com:

• Suportar esforços d’elevada intensitat el major temps possible.
• Mantenir la màxima intensitat possible en esforços de llarga duració.
• La ràpida recuperació d’esforços que ens han provocat fatiga.
• Mantenir durant el major temps possible la concentració i la correcta execució de la tècnica esportiva.

TIPUS DE RESISTÈNCIA:
Segons les vies energètiques que hem utilitzat per fer el treball muscular podem distingir dos tipus de resistència:
A) Resistència anaeròbica: utilitza la primera i la segona via energètica per dur a
terme l’activitat.
 Resistència anaeròbica alàctica: V:10”; I:90-100% FCM.
S’utilitza en esforços explosius d’intensitat màxima i en proves de velocitat de duració inferior a 10”. La freqüència cardíaca oscil·larà al voltant dels 180 p/m i en ocasions pot pujar més, arribant inclòs a les 200 p/m
Exemples esportius: salt de bàsquet; carrera de 100 m.
• Resistència anaeròbica làctica: V: 10”-3'; I: 80-90% FCM.
Son esforços que utilitzen la degradació del glicogen sense presència d’oxigen produint-se àcid làctic. Quan més gran sigui la intensitat de l’esforç serà més gran el dèficit d’oxigen i major la producció d’àcid làctic.
La freqüència cardíaca estarà entre 170-180 p/m.
Exemples esportius: els 200 m., els 400 m. i els 800 m. en atletisme; alguns esforços fets en esports d’equip.
Característiques de la R. Anaeròbica:
• Els músculs no reben suficient oxigen per realitzar l’exercici. Hi ha un  dèficit d’oxigen, (la diferència entre l’oxigen que necessita l’organisme per  realitzar l’esforç i la que es consumeix). Aquest dèficit es compensarà al finalitzar l’esforç en el període de recuperació. A la quantitat d’oxigen  consumit en repòs després d’un esforç es lo que anomenem deute d’oxigen.
• Són esforços d’una intensitat elevada o màxima.
• Són exercicis de curta durada.
• La sensació de cansament que experimentem és gran.
B) Resistència aeròbica: 
• Potència aeròbica: V:3'-10'; I:60-80% FCM. Prova de 1500 m. d’atletisme.
• Capacitat aeròbica: V:10'-2h.; I:40-60% FCM. La marató.
• Endurança: V: 20'-varies hores; I: 30-50% FCM. Una excursió caminant per la muntanya.
Característiques de la R. Aeròbica:
• Els músculs reben suficient oxigen per realitzar l’exercici.
• Són esforços d’una intensitat suau i moderada.
• Són exercicis de llarga durada.
• La sensació de cansament que experimentem és petita.

Primer hauríem de millorar la resistència aeròbica a partir de la qual serà possible aconseguir bons resultats en esforços anaeròbics. Si practiques esports d’equip aquestes dos qualitats es relacionen, ja que la majoria dels esforços en un partit són mixtes (aeròbic - anaeròbic).
Un bon nivell de resistència aeròbica ajuda a recuperar-te més ràpidament quan et faci falta fer un esforç anaeròbic (defensar, córrer a una alta intensitat, etc...).
L’entrenament de resistència exigeix paciència, ja que l’organisme tarda de 6
a 8 setmanes per adaptar-se. Però quan portis 2 o 3 setmanes ja notaràs una
millora important.
Les pulsacions:
• La intensitat de l’exercici la controlem mitjançant les pulsacions, que mesuren la freqüència cardíaca, és a dir, els batecs del nostre cor.
• Es prenen amb dos dits (mai el dit gros ja que té pulsacions pròpies).
• Podem comptar-nos les pulsacions en diverses artèries: la caròtida, la radial i damunt del pit (el pols toràcic).
• S’han de calcular en un minut; es recomana fer-ho en períodes més curts
(30”x2; 15”x4; 6”x10).
Sistemes i mètodes d’entrenament de la resistència:
1. Sistema continuat: és el que realitza una càrrega d’entrenament sense cap pausa de recuperació. Per treballar aquest sistema, es fan servir aquests
mètodes:
• Carrera contínua: córrer sense interrupcions una distància o un temps determinat (solen ser de llarga durada o de llarg quilometratge). La intensitat és lleugera (del 30 al 60% de la FCM), el ritme constant i les pulsacions entre 140-160 p/m. S’utilitza per millorar la resistència aeròbica.
• Fartlek: córrer sense interrupcions una distància o un temps determinat amb canvis de ritme. Es combinaran intensitats del 70-80% de la FCM amb intensitats submàximes del 85-100%. L’objectiu serà millorar la resistència aeròbica.
• Entrenament total: és la suma de la carrera continua, el fartlek i exercicis gimnàstics. Millora la resistència aeròbica.
2. Sistema fraccionat: es caracteritza per dividir la càrrega d’entrenament en diferents parts i entre les quals hi han pauses de recuperació. La recuperació serà activa (caminant o estirant) i pot ser parcial o total segons el mètode d’entrenament que s’utilitzi i els objectius programats.
- Mètode intervàl·lic: és un entrenament fraccionat que consisteix en repeticions d’esforços d’intensitat submàxima (75-90% de la FCM) separats per una pausa de recuperació incompleta. Seria ideal començar una sèrie entre 120-140 p/m i Aquest mètode millora la resistència aeròbica.
- Mètode de repeticions: és un entrenament fraccionat que consisteix en repeticions d’esforços d’intensitat màxima (95-100% de la FCM) separats per una pausa de recuperació completa. S’utilitza per millorar la resistència anaeròbica, i per fer exercicis de velocitat o de força
explosiva.
- Mètode intervàl·lic: és un entrenament fraccionat que consisteix en repeticions d’esforços d’intensitat submàxima (75-90% de la FCM) separats per una pausa de recuperació incompleta. Seria ideal començar una sèrie entre 120-140 p/m i Aquest mètode millora la resistència aeròbica.
- Mètode de repeticions: és un entrenament fraccionat que consisteix en repeticions d’esforços d’intensitat màxima (95-100% de la FCM) separats per una pausa de recuperació completa. S’utilitza per millorar la resistència anaeròbica, i per fer exercicis de velocitat o de força explosiva.

Beneficis de treballar la resistència: 
L’entrenament de la resistència implicarà un bon nombre de transformacions: 
• L’entrenament aeròbic augmenta la grandària del cor, podem rebre i impulsar més sang en cada sístole. Això provocarà una disminució de la freqüència cardíaca.
• Amb l’entrenament anaeròbic augmenta el gruix de les parets del cor, impulsant amb més força la sang.
• Augment del flux sanguini i del nombre de glòbuls vermells, poden així transportar més oxigen a totes les parts del cos. 
• Augment de la xarxa de capil·lars, produint-se una millor irrigació sanguínia a tot l’organisme. 
• Augmenta la capacitat respiratòria. 


Us deixo un video d'exemple dels 3 tipus de velocitat per si no us queda clar.

U.D.1: QQFFBB LA RESISTÈNCIA VIES ENERGÈTIQUES

Com a continuació de les capacitats físiques bàsiques de l'ESO, a primer de batxillerat s'inicia amb un repàs ràpid d'aquestes així com un altre bloc de teoria de l'entrenament.
Dins les capacitats físiques ampliem conceptes, com càlcul  de la  F.C., càlcul de  VO2màx, utilització de pulsometre, que són els llindars i les vies energètiques.
Aproximadament  ens ocupara unes 2 sessions teòriques, 2 de dirigides i unes 8 de assignació de tasques.
A continuació us deixo una entrada de blog en castellà, tot i que l'article és en català, que resumeix molt bé el punt de les vies energètiques, així com un video representatiu del que és una "pajara".






a partir del min. 11 trobareu la "pajara"
Us deixo un Link amb els pros i els contras de l'entrenament per sèries.


1ER BAT. BLOC II: TEORIA DE L'ESTRÉS O SÍNDROME GENERAL D'ADAPTACIÓ

Bones , hem començat el Bloc II de 1er de Bat., aquest bloc és sobretot teòric, aquí teniu un resum dels apunts de classe. SÍNDROME GENER...